AVUI A POL

El racó d'en Puyaltó

HISTÒRIES BLANC-I-BLAVES

Darreries de l´any 1924. La ciutat de Barcelona viu un moment de gran convulsió política i social. La dictadura del general Primo de Rivera acompleix el seu primer any d´existència; l´època daurada de la Mancomunitat ha quedat ja enrera, i el general Losada, governador civil de Barcelona, ciutat que precisament havia estat l´escenari del cop militar, aplica una severa política punitiva sobre els opositors al directori. No resulta una tasca gens senzilla, en tant que la Ciutat Comtal és seu d´alguns dels grups més radicals en contra del govern, entre ells els sindicats més combatius de la CNT, que al llarg d´aquell any havien protagonitzat diferents atemptats contra la Guàrdia de Seguretat del règim. Les autoritats locals viuen amb molt de temor la possibilitat de l´esclat d´una revolta popular, i per això intenten controlar amb mà de ferro la vida al carrer. En aquest context tan especial, i condicionat precisament per la bullent tensió que es vivia a la ciutat, va tenir lloc el partit més llarg que mai ha existit entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol: l´anomenat derbi de la xavalla (més conegut popularment com de la “calderilla”), on van tenir el seu protagonisme els grups més radicals i enfrontats, en termes esportius i polítics, de totes dues afeccions: la Peña Deportiva Ibérica de José Mª Poblador, i la Penya Ardèvol, fundada pel capità de la secció de lluita greco-romana culer.

El dia 23 de novembre, i com a matx estrella de la sisena jornada del XXIIè Campionat de Catalunya de futbol, s´enfrontaven a l´antic estadi de Les Corts el titular del camp, el FC Barcelona, i el RCD Espanyol, en un temps en que la victòria en la competició donava plaça per al Campionat d´Espanya. Els altres rivals, en aquella edició, eren el Sants, el Terrassa, l´Europa (aleshores el tercer club de Catalunya per historial, i que mantenia amb els blau granes una extraordinària rivalitat esportiva i social), el Sabadell, el Martinenc i el Gràcia.

Diuen les cròniques que les cues d´afeccionats van restar a les guixetes durant tota la nit per tal d´aconseguir una localitat, i que a la revenda les entrades van arribar a pagar-se a 20 pessetes, una xifra impressionant per aquella època. Però l´afeccionat barceloní sabia que l´espectacle valdria la pena. El FC Barcelona no volia perdre aquell partit per res del món: es tractava d´una manera oficiosa de commemorar les noces de plata del club blau-grana, que serien tot just sis dies més tard, el 29 de novembre. El camp de Les Corts estava ple de gom a gom amb 30000 ànimes, com diu el tòpic, no hi cabia ni una agulla. I no era per menys: si el Barcelona estava en un moment de certa crisi en la competició (tot just venia d´empatar a 1 contra el Gràcia a Les Corts i de perdre per 3 a 1 a Sabadell), l´Espanyol es presentava amb un bagatge immillorable a aquell derbi: el 12 d´octubre encetava la competició guanyant per 4 a 1 el Terrassa; el 19, batia per 2 a 1 el Martinenc, i el 26 del mateix mes, empatava a 1 al camp de Sants. El 9 de novembre feia una maneta de gols al potent Europa a Sarrià (5-2), i el 20 de novembre, tres dies abans del gran derbi a Les Corts, superava el Sabadell per 2 tants a 1. Només hi havia un però a la seva trajectòria: el cansament acumulat per les constants gires i partits d´exhibició que amb l´esquer del diví Ricardo Zamora disputava arran d´Espanya i l´estranger amb ànims recaptadors, i que per desgràcia acabaven passant factura en la competició oficial.

Aquell dia tots dos equips, conscients de que s´hi jugaven gran part del campionat, van saltar al camp amb tots els seus efectius: per l´Espanyol, Ricardo Zamora, Ricardo Saprissa, Josep Mª Canals, Ramón Trabal, Esteve Pelaó, Patricio Caicedo, Crescento Olariaga, Sanahuja, José Luis Zabala, Teodoro Mauri i Pedro Colls. Pels locals, Plattko, Walter, Planas, Bosch, Sancho, Carulla, Piera, Martí, Pepe Samitier, Paulino Alcántara i Sagi-Barba.

Des-del moment de la xiulada inicial, els culers van sortir en tromba. Ricardo Zamora, inspiradíssim, va salvar un parell de trets d´Alcántara. Aquest jugador va protagonitzar involuntàriament la jugada que va començar a encendre els ànims del públic. Paulino Alcántara, l´extraordinari jugador filipí, famós per la força amb que rematava a porta (i que li va valer el renom de “Romperedes”), va intentar rematar a la mitja volta una centrada de Martí, i en fer el gir va rebre una càrrega per part de Ricardo Saprissa, que li va impactar amb el cap. El fet és que en trobar-se Alcántara en ple gir, va caure i va quedar sense sentit al damunt de la gespa. No era per menys, en l´impacte s´havia luxat el maxil•lar... L´historiografia escrita en color blau-grana parla de la gran violència feta servir per Saprissa, oblidant que les dades parlen per elles mateixes: aquest jugador mai en la seva carrera va ser expulsat d´un terreny de joc, i a més, en aquell temps, les càrregues eren perfectament legals, i com a tal estaven recollides al reglament. I en la seva correcta aplicació, el salvadorenc va continuar sobre la gespa.

En la pionera història del club que Eduardo Carballo i Juan Juliá van publicar l´any 1941 amb el títol de "Historia del R.C.D. Español. Su vida, su historia, sus triunfos" ja deixaven clar quin era l´ambient del partit:

"...inmediatamente se pudo ver que la pasión había envenenado el espíritu deportivo del público y de ciertos jugadores. Aquello no iba a terminar bien. Y no terminó..."

Efectivament, allò va ser una mena de declaració formal de guerra entre els afeccionats de tots dos clubs, barrejats a la grada del coliseu blau-grana, pendents més en la discussió sobre la decisió de Pelayo Serrano que no pas en el que succeïa al damunt de la gespa; els nostres vells amics de la Peña Deportiva Ibérica i de la Penya Ardèvol eren qui més disfrutaven de la gresca, i certament el repartiment de cops de puny devia ser d´antologia: Poblador era secundat per molts jugadors de la secció de rugbi, i els d´Ardèvol, olímpic en l´especialitat, eren lluitadors de greco romana... Això, és clar, fins que els jugadors van prendre altra vegada el protagonisme del combat de boxa… i tot arrel d´una entrada de Patricio Caicedo a Pepe Samitier, que és resposta pel “Mago” amb un cop de peu. L´àrbitre, com una fletxa, assenyala la falta i l´expulsió de blau grana. Es forma un tumult i tots els culers protesten airadament, fins i tot Zamora, més que amic, germà de l´home llagosta, demanen a Pelayo Serrano que no faci fora Samitier. Però la decisió és ferma, i el gran davanter marxa cap a la caseta.

La violència ja és generalitzada, no només a la grada, també al camp. La tensió és absolutament insostenible… En un moment donat, gairebé tocant la mitja part, i quan Pelayo Serrano va acostar-se a un còrner proper a la meta de Zamora, la pluja de perdres i monedes va ser impressionant; podeu imaginar en quines condicions van haver de retirar-se a vestidors col•legiat i jugadors en aquell ambient tan hostil… Carballo i Juliá ho narraven així:

"Se promueve un formidable escándalo; el público de Las Corts muestra su parcialidad agresiva arrojando calderilla contra el árbitro e insultando a los jugadores españolistas, y el partido es suspendido..."


I efectivament, Pelayo Serrano, per tal d´evitar mals majors, i d´acord amb algunes autoritats federatives presents a la llotja, va decidir suspendre el partit. L´acta del matx va ser redactada més tard, ja a la seva habitació de l´hotel Avenida Palace. Tot i això, els espectadors van continuar amb la seva guerra particular, i va ser necessari fer sortir a donar un gir pel camp uns empleats amb una pissarra informant de la suspensió de l´encontre. El rebombori va ser encara més fort, i van haver d´intervenir les forces de l´ordre per tal de buidar les grades de Les Corts. A tall d´anècdota, el mític encarregat de l´estadi blau-grana, l´avi Torres, explicava molts anys després que durant moltes setmanes van estar retirant monedes de coure clavades al terreny de joc, record d´aquella violenta jornada. Tota aquesta història va fer que Pelayo Serrano fos titllat de proespanyolista, epítet que se li va recordar anys més tard quan ens va xiular a la famosa Final de l´Aigua de 1929.

L’endemà, tos dos clubs van iniciar una guerra mediàtica amb encreuament de notes de premsa, culpant al rival dels greus incidents que havien motivat la suspensió del partit, i com indefectiblement acostumava a succeir es va barrejar l´esport amb la política, rebent l´Espanyol per part de determinada premsa les típiques acusacions de centralisme que ja en el seu temps van haver de combatre els mítics Bernadas i Tallada. Els nostres veïns semblaven oblidar les directrius del fins feia poc temps president blau-grana Enric Cardona en pro d´evitar la politització del seu club: amb Hans Gamper novament a la presidència, aquesta línia d´actuació va quebrar-se i van volen justificar-ho tot embolcallant-se en la bandera del catalanisme. En un ambient al carrer tan complicat com el que hem explicat abans, les autoritats esportives i polítiques també van colidir en la seva valoració del que calia fer amb el derbi: si la Federació considerava que s´havia de reempendre la disputa del partit, Governació per res del món volia córrer el risc de viure uns incidents semblants als del dia 23 de novembre. I en un tira i arronsa interminable, durant el qual l´Espanyol va disputar diferents amistosos (el torneig Matas-De la Riva de Nadal, un a Sevilla i un altre a Madrid), i un partit del mateix Campionat de Catalunya davant el Terrassa, finalment s´arribà a una solució de consens: es satisfeia el desig de que es disputés el partit com volien els dirigents esportius, però per tal d´evitar un conat de revolta que acabés amb protestes de caire polític, es disputaria a porta tancada, al mateix Camp de les Corts.

I així, pel dia 15 de gener de 1925, es van citar els pocs convidats a aquesta auca: un grup molt reduït de periodistes i federatius, que no van poder entrar al camp fins acreditar fefaentment la seva identitat; un bon número d´efectius de l´autoritat, que es van encarregar de vetllar perquè ningú no autoritzat accedís a les grades; el col•legiat, el català senyor Llovera, i els dos equips encapçalats per don Paco Brú i l´hongarès Poszony; a molt estirar, dos centenars de persones. A l´exterior de l´estadi, una munió d´afeccionats de tots dos equips vivien en el seu derbi particular, tot sigui dit, de manera no gaire amistosa, fet pel qual l´autoritat governativa, en forma de guàrdies civils a cavall, van haver de fer constants càrregues per evitar els tumults.


Les mides de seguretat per evitar l´entrada dels afeccionats van ser d´antologia.
L´alineació espanyolista; al costat del mister Paco Brú, Trabal, Mauri, Colls, Pelaó, Zabala, Llauger, Olariaga, Caicedo, Zamora, Canals, Más i Ricardo Saprissa (vestit de carrer).
L´alineació blau-grana la conformaven Plattko, Planas, Walter, Torralba, Piera, Carulla, Vinyals, Bosch, Samitier (que curiosament va jugar malgrat haver estat expulsat el primer partit), Arnau i Sagi-Barba.
Llovera flanquejat pels capitans Zamora i Planas.

Com sembla lògic davant de les molt especials connotacions del partit, el matx va ser poc lluït. Un derbi sense públic perd gairebé tot el seu caràcter excepcional, i tota la història del matx es centra en les curioses imatges d´un camp de les Corts, l´anomenada aleshores catedral del futbol català, totalment buit, i en el gol que va decidir el derbi més llarg de la història. Les primeres, us les presentem tot seguit; pel que fa al gol, Segura Palomares recuperava ara fa trenta anys la narració del mateix tal com va aparèixer en el seu dia a les planes d´El Mundo Deportivo:

“Avance de Zabala, recto hacia goal. Planas le sale al encuentro y le carga ilegalmente cerca del área de penalty. Llovera, que está haciendo un buenísimo arbitraje, no por muy fácil menos laudatorio, castiga la falta. Se apresta a lanzar el “freekick” Zabala. Plattko y Walter en la puerta, dispuestos a cortar para impedir que el balón penetre en sus redes. El momento es de emoción Zabala lanza un “shoot” fortísimo, alto, al ángulo izquierdo, precisamente en el que está colocado Walter. Éste no hace nada por impedir que entre el balón. A Plattko le es imposible, y el Español se apunta un tanto, el único de la tarde”.

Tot i aquella magnífica victòria, el FC Barcelona va fer servir el seu recorrent recurs de convidar els equips rivals a disputar al Camp de les Corts els partits que els enfrontaven als blau-granes en condició de locals, renunciant al factor camp a canvi del reclam de farcir-se les butxaques amb unes recaptacions que mai assolirien als seus precaris camps, i acabà proclamant-se campió de Catalunya. I tot això, malgrat la persecució de la qual es queixaven reiteradament, i que juntament amb el tancament del camp de Les Corts aquell mateix any pels incidents en el partit contra el Júpiter van començar a crear una llegenda, barreja de política i esport, que ha acabat afectant la resta de clubs del Principat, i sobre la qual es podria debatre abastament. Però avui, el que toca és gaudir d´algunes de les escasses i molt poc vistes fotografies que ens han arribat d´aquell excepcional partit jugat a porta tancada al camp de Les Corts un llunyà dia de gener de 1925.







 

Jordi Puyaltó & Xavier Boró

Publicat l'11/12/2006 

<< Tornar Fer comentari 21170 | 0 | Imprimir | Enviar


 14/09/2013 JUANILLO, UNA VIDA ENTREGADA AL ESPANYOL
 14/09/2013 TIN BOSCH, EL 'ALMA MATER' DE SARRIÀ
 14/09/2013 GABRIEL JORGE. GLORIA A NUESTRO HÉROE MÁS LONGEVO
 14/09/2013 SANT JOSEP FUSTÉ
 14/09/2013 EL RCD ESPANYOL, PIONERO EN EL MUNDO DEL RUGBY
 14/09/2013 ALBERTO CHARLOT, PIONERO DEL ATLETISMO DEL RCD ESPANYOL
 14/09/2013 RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 2ª PARTE
 14/09/2013 `RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL´. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 1ª PARTE
 14/09/2013 OBJETOS PERSONALES DE PERE GIBERT `EL GRAPAS´
 14/09/2013 CALENDARIOS DEPORTIVOS, AÑOS 20, 30 Y 40
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6