AVUI A POL

El racó d'en Puyaltó

HISTÒRIES BLANC-I-BLAVES

Ve de Julián Arcas, 1ª part. De la Penya Tarzán al mític 15 d´abril

A les següents temporades, Arcas baixà el seu to golejador: a la 1953- 54, acredità 7 gols en 17 partits; a la 1954-55, 6 en 19. Posteriorment, a la 1955-56, revifà amb 14 en 26. El 31 de maig del 56 va debutar com a internacional B, curiosament en un partit diputat a les Corts i a les ordres de don Pedro Escartín, amb el resultat d´Espanya 2-Alemanya 5; va defensar la samarreta de la nostra selecció únicament tres vegades, perquè com ell mateix es lamentava, un jugador de l´Espanyol parteix amb desavantatge davant d´un altre del Madrid o del Barcelona, i més si, com reconeixia, tenia com a competència un altre gran jugador com el culer Estanislau Basora, el monstre de Colombes.

Fou en aquest just moment, l´any 1956, quan Julián Arcas trascendeix la figura de jugador, de gran esportista i perico de cor, per tal d´esdevenir tot un mite per a l´espanyolisme. A la competició de Copa, el sorteig dirimí un enfrontament entre FC Barcelona i Espanyol en quarts de final; al partit d´anada a Sarrià, el resultat fou de 3-1 a favor dels blanc-i-blaus. En aquell temps, els jugadors de futbol no eren els éssers inabastables que defugen el contacte amb l´afeccionat; ans el contrari, cada victòria en un partit important, i més si era en un derbi, acabava en unes copes o un sopar en un bar, envoltat dels afeccionats d´un i altre equip. Arcas sempre va gaudir d´aquest ambient de sana rivalitat esportiva, i per tal de celebrar la victòria i el seu gol (Arcas va marcar el 3 a 1 a falta de quatre minuts del final del matx aprofitant una passada de Muñoz), es dirigí al Bar Armengol, un local que es trobava a la plaça de Goya, a prop del carrer Sepúlveda, on acostumaven a acudir altres reconeguts pericos com ara Ricardo Mercado García, Cacho, el directiu Romaguera... Entre copa i copa, en un ambient un tant enrarit per les sospites que hi havia entre els afeccionats pericos de que el FC Barcelona estava “tocant” al nostre porter José Vicente Traín, l´amo del local, culer fins al moll de l´os, va voler aigualir la festa al nostre jugador pronosticant una futura derrota i eliminació dels pericos a les Corts, en el partit de tornada: “No presumeixis, que ni amb el 3 a 1 passareu, perquè el diumenge us superarem”. Arcas, torpedinat en el seu orgull de jugador i de perico de cor, va respondre quelcom semblant a “digue-li al teu estimat Antonio (Ramallets) que haureu de marcar set o vuit gols el proper dia, perquè jo solet li clavaré quatre, i si no ho faig convidaré a un piscolabis tots els que avui esteu en aquest bar”. Com que de vegades existeix la justícia, i la realitat no ha d´espatllar una bona anècdota, arribat el dia del partit, i malgrat que Kubala va avançar els locals als tres minuts de joc, Arcas va marcar els quatre gols que havia promès, els tres primers en només vint minuts, i sort va tenir el seu amic Ramallets de que la mitja hora final la va jugar de migcampista per la lesió del seu company Gàmiz... el primer que va fer en acabar el partit va ser anar al bar a saludar a l´amo del local i cobrar-se la seva recompensa, que fou una ronda de franc pagada pel senyor Armengol a tots els presents el dia de la juguesca...


Arcas bat Ramallets a Les Corts en el famós partit de la juguesca amb Armengol.


El seu màxim rendiment sempre fou en els derbis contra el FC Barcelona. Per a ell eren més que un partit, un acte de fe.

Antoni Ramallets, que malgrat tot era un bon amic seu, sempre va sortir perdedor en aquest duel particular que tenia amb Julián Arcas; de fet, Ramallets sortia ja al camp amb un superàvit de nervis que permeté al nostre heroi recrear-se a plaer; entre d´altres sucoses anècdotes, em recordava el meu company Daniel Monteserin com el el mític partit del 6 a 0 a Sarrià, quan els culers ja havien encaixat quatre gols, i en un frec a frec amb Arcas, Ramallets li digué: “A veure si aprens a jugar al futbol! ”, al que Julián respongué:“Molt bé, d´acord, però tú, mira´t el marcador!”...

Com a extraordinari jugador que era, els millors conjunts de la lliga espanyola van intentar fer-se amb els seus serveis; una de les seves més grans satisfaccions a nivell personal fou el haver-les rebutjat totes... quan el directiu madridista Tejada va intentar negociar amb Paco Sáenz i Francesc Perelló, el president va deixar ben clar d´entrada: “Podemos hablar de todos los jugadores, menos de Arcas”. Don Julián, quan ho va saber, va omplir-se d´orgull i va decidir quedar-se de per vida defensant la samarreta de l´Espanyol. Per aquest motiu, quan Samitier en nom del FC Barcelona o el Marqués de Florida en el de l´Atlético de Madrid van intentar fitxar-lo, van trobar-se amb la negativa com a única resposta.

A la temporada 1956-57, anotà únicament 6 gols en 27 partits disputats, però a canvi, després d´una anys de sequera en els derbis del Campionats de Lliga, va marcar el segon gol en la victòria dels jugadors entrenats per Ricardo Zamora batent novament al seu gran rival, Ramallets. Malgrat tot, aquell any Arcas va patir una de les decepcions més grans de la seva carrera esportiva: el no poder disputar l´única final de Copa que fins el dia d´avui ha enfrontat a Espanyol i FC Barcelona, la jugada a Montjuïc el 16 de juny de 1957, a causa de la sanció rebuda per l´expulsió a la semifinal disputada a Mestalla, on per una picabaralla amb el valencianista Mestre (Gardeazabal els va fer fora a tots dos) li van caure 8 partits de sanció en tenir un antecedent d´explusió... de vuit anys enrera, en un partit jugat a Lleida! Arcas mai va entendre aquesta dura sanció, clau en la derrota a la final. En una altra anècdota que explicàvem en el seu dia a l´article dedicat a l´estadi de Montjuïc, Arcas fou l´unic espanyolista amb esma d´anar a recriminar a l´àrbitre la concessió del gol dels blau- granes, obra de Sampedro de cap, a sis minuts del final del partit, que a la llarga significaria la pèrdua de la final... i això que era a la grada i no al camp... quan Arcas requerí indignat al col•legiat Zariquiegui sobre la il•legalitat del gol, aquell respongué: “¿qué querías, que tuviera a Don Paco media hora más en el palco?”. Era coneguda la poca afició de Franco al futbol, i menys com quan en aquella ocasió va haver-se de desplaçar a Barcelona en deferència a les afeccions de tots dos equips.


Arcas, vestit de carrer, formant a Montjuïc amb els seus companys el dia de la final de copa.

Julián Arcas i Antonio Argilés, el gran capità terrassenc.

A la següent temporada, la 1957-58, només marcà un gol en nou partits, però, coses del destí o de la voluntat, aquest darrer gol amb la samarreta de l´Espanyol fou davant del FC Barcelona, el 17 de novembre de 1957, i el seu darrer partit amb els nostres colors fou un RCD Espanyol 2-FC Barcelona 1, on malgrat no constar oficialment com a golejador (ho van fer Benavides i Olivella en pròpia meta això sí, després d´un fort xut del nostre heroi), tingué la satisfacció de que en xiular Ortíz de Mendibil el final del partit, enfilava per darrera vegada el camí als vestidors de Sarrià amb una victòria davant els culers. Era el 23 de març de 1958. Arcas, després de 12 temporades, deixava el club dels seus amors. Amb 86 gols, va ser durant molts anys el màxim golejador de la història del club, fins que primer Rafa Marañón amb 111 i després Raül Tamudo el superessin. També figurarà per sempre més com a autor del gol número 1000 del nostre club.

Un cop desvinculat esportiva, que no sentimentalment del RCD Espanyol, Arcas va prestar servei com a entrenador en equips com l´Europa, el Cádiz o el Figueres. A Cádiz, equip que s´estimava molt per haver jugat com a cedit la temporada 1947-48, encara recorden com a la 1958-59 Arcas va substituir el tècnic Valdor Sierra, que havia deixat l´equip groc com a colista de segona, i de seguida va aconseguir remuntar posicions, classificant- lo finalment a la setena plaça. A final de temporada, per motius personals, Arcas va deixar el Cádiz, quan hi havia grans esperances en la seva tasca per a la següent temporada i malgrat els intents dels cadistes per fer-lo quedar, fins i tot amb un sentit homenatge. A la Unió Esportiva Figueres, equip d´una ciutat i d´una comarca que va acabar estimant-se molt, va simultanejar la temporada següent, la 1959- 60, els càrrecs d´entrenador i jugador; quan saltava a la gespa, el seu segon, Josep Fajol, dirigia l´equip des-de la banqueta. Els començaments amb aquest equip no van ser fàcils, però finalment el portà a la final del campionat regional, on va aconseguir el Campionat de Catalunya de Tercera Divisió. Aquesta fita el dugué a disputar la promoció d´ascens a Segona Divisió contra el Sant Sebastià; al partir de tornada a Figueres, amb un 0-2 en contra, el veterà Arcas decidí saltar al camp, i gràcies a ell el partit es convertí en un atac i gol constant a favor dels empordanesos, que van acabar guanyant per 4 a 2, de totes maneres insuficient per compensar el 4-0 de l´anada. Julián Arcas va tenir a final de temporada l´alegria de veure com el seu estimat Espanyol es feia a l´estadi figuerenc amb el prestigiós Trofeu Salvador Vilarrasa, per davant de Cruzeiros, Toulouse i de l´equip que havia entrenat aquella temporada, el Figueres, reforçat excepcionalment amb Joel (València), Didí (Real Madrid), Vava (At. Madrid), Evaristo, Kubala i Czibor (Barcelona).

Uns anys més tard, a la temporada 1961-62 el RCD Espanyol tornava a trucar a la seva porta, aquest cop, per integrar amb l´altre gran mite vivent del club, don Ricardo Zamora, una mena de tàndem de salvació a la banqueta de l´equip davant de la situació dramàtica de colista de 1ª en que l´havia deixat José Luis Saso. Probablement, amb la perspectiva que donen els anys, el club va abusar de l´amor al club d´aquests dos grans espanyolistes, que han passat a la història com a responsables de l´equip que per primera vegada en la seva història baixava a Segona Divisió, assumint una responsabilitat que era segurament d´uns altres... malgrat aconseguir un balanç d´onze punts positius només en la segona volta, una promoció desastrosa amb cloenda al vell Zorrilla, on Arcas i Zamora van rebre pressions de la directiva per tal d´elaborar una alineació condicionada, va provocar el primer descens de l´Espanyol a la seva història. Rodilla, que al poc temps formaria part del nostre club, marcava el 2-0 que ens enviava a segona i que provocava els plors d´uns inconsolables Arcas i Zamora. Don Ricardo, recordant aquells fets, deixava ben a les clares que des-del mateix club van existir pressions injustificades: “yo prefiero no recordarlo. A mí me dejaron con las manos atadas... todos tenemos que olvidar y arrepentirnos de muchas cosas...” .


Arcas plorant a la banqueta de l´antic Zorrilla; el descens a 2ª era un fet consumat.

A banda d´entrenar a d´altres equips com ara el Nàstic de Tarragona, Sant Martí i l´Igualada, Arcas va participar també en projectes com el film La técnica del fútbol de Ricardo Blanch, del 1970, on sobre la gespa de Sarrià donava amb una altra munió de grans jugadors explicacions teòriques sobre la pràctica del futbol. A finals dels 70, també va tornar al club del qual el vam fitxar, l´UE Horta, com a entrenador en la 3ª divisió.


Arcas, a la banqueta de l´Horta.

Com a un dels grans emblemes del club, Arcas fou protagonista d´alguns dels actes del 75è aniversari del club, com ara els partits de l´equip de veterans contra una selecció de jugadors que havien participat en el campionat de Catalunya, i contra l´equip del FC Barcelona, disputats a l´octubre de 1975 a Sarrià. L´abril de l´any 1977, també durant la presidència de Meler, va ser un dels promotors de l´oficialització de iure de l´Associació de Veterans del RCD Espanyol, que de facto venia funcionant des-de molts anys enrera. Arcas va jugar amb ells fins l´any 1989, en que ho va deixar per problemes físics; recordem que don Julián, durant la seva carrera esportiva, i com a prototip de jugador que mai va defugir el contacte, va patir diferents lesions com ara fractures al tabic nasal, de tipus cranial, i múltiples puntades de peu.


Meler obsquia Arcas amb una placa honorífica.


L´equip de veterans que participà als actes del 75è aniversari del RCD Espanyol.

Com a nota anecdòtica, en un dels seus negocis, un estanc al carrer Galileu de Sants, les capses de llumins duien la seva imatge amb la samarreta de l´Espanyol.


Curiosa imatge de don Julián a una capsa de llumins del seu propi estanc.


Quan es desfermà l´alegria el dia de l´ascens a 1ª l´any 1994 en partit contra el Cádiz, un Arcas sexagenari (al centre de l´imatge) representà bandera en mà l´eufòria de tot l´espanyolisme.

El 14 de novembre de 1999, el dia de la Cerimònia Inaugural del Centenari, una de les imatges més recordades és la de Julián Arcas, acompanyat de Trias i Martorell, hissant la bandera del club, desprès d´haver recorregut l´anella de l´estadi saludant amb la seva bufanda amb extraordinària emoció. Pocs dies més tard, el 20 novembre, va rebre de mans de Daniel Sánchez-Llibre un premi de la Federació de Penyes del RCD Espanyol en reconeixement a la seva trajectòria esportiva.


Egea, Marcel Domingo, Soler, Diego, Martorell, Trías, Julián Arcas... retrobament de grans jugadors el dia de la Cerimònia d´Inauguració del Centenari.


Arcas el dia de la Cerimònia Inaugural del Centenari.


Arcas, Trias i Martorell van escortar i presidir l´hissada de la monumental bandera.

L´espanyolisme en ple es vestia de dol el 12 de gener de 2001, en conèixer la mort de don Julián Arcas; el seu cos va ser incinerat dos dies més tard a la ciutat de Figueres. Els seus van encarregar-se de fer volar les seves cendres a la mateixa olivera del centenari que ell va veure plantar el 20 de febrer del 2000 al rec del Molí de Verges per iniciativa de la penya Sempre Pericos de l´Empordà, dins de la campanya de plantada d´arbres fomentada des-del club. Encara avui pot veure´s allà mateix una placa que conmemora aquest fet, la darrera mostra del que per Arcas significava l´Espanyol, i del que per a l´espanyolisme significa la figura d´aquest gran personatge.


Arcas presencia la plantada de l´olivera del Centenari al poble de Verges. L´acompanyen la gent de la Penya BiB Sempre Pericos de l´Empordà: Albert Poch, Lluís Poch, Artur Majó, Margarida Roviras, Ferran Cadenet, el mateix Arcas, el seu amic personal i president de la penya Josep Vilanova Mitjanes, Salvi Puigvert i la Carme Arcas.

Terminem aquest petit recorregut per la vida del gran Julián Arcas com vam començar, recorrent a les paraules, sentides, doloroses però plenes de rao, que un dia escrivia la seva néta: “A menudo nos lamentamos por mitificar a las personas muertas, por no haberles rendido un homenaje en vida... pero a mi abuelo, el que hizo vibrar aquel querido Sarriá...no se le ha hecho justicia, ni en vida ni de muerto, y me duele...”

Jordi Puyaltó i Xavier Boró

Publicat el 16/01/2006 

<< Tornar Fer comentari 16280 | 0 | Imprimir | Enviar


 14/09/2013 JUANILLO, UNA VIDA ENTREGADA AL ESPANYOL
 14/09/2013 TIN BOSCH, EL 'ALMA MATER' DE SARRIÀ
 14/09/2013 GABRIEL JORGE. GLORIA A NUESTRO HÉROE MÁS LONGEVO
 14/09/2013 SANT JOSEP FUSTÉ
 14/09/2013 EL RCD ESPANYOL, PIONERO EN EL MUNDO DEL RUGBY
 14/09/2013 ALBERTO CHARLOT, PIONERO DEL ATLETISMO DEL RCD ESPANYOL
 14/09/2013 RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 2ª PARTE
 14/09/2013 `RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL´. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 1ª PARTE
 14/09/2013 OBJETOS PERSONALES DE PERE GIBERT `EL GRAPAS´
 14/09/2013 CALENDARIOS DEPORTIVOS, AÑOS 20, 30 Y 40
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6