AVUI A POL

El racó d'en Puyaltó

Dia 1 de febrer de 2002. En un dels fòrums espanyolistes que hom podia trobar en aquelles dates a internet, apareixia publicat aquest missatge: “Soy la nieta del tan mencionado Julián Arcas Sánchez, el ya olvidado Tigre de Sarriá. Este mensaje es una muestra de mi más profunda pena y decepción por la poca justicia que se le ha hecho a un hombre que se desvivió por los colores blanquiazules. El día 12 de Enero fue el primer aniversario de su muerte, ni un suspiro... ni la afición, ni la directiva, penoso...”

Trobant-nos ben a prop en el temps d´un nou aniversari de la mort d´aquest mite per a tot l´espanyolisme que fou Julián Arcas, don Julián, i coincidint amb la data del derbi contra el FC Barcelona, rival davant del qual sempre donà el màxim rendiment esportiu, ens ha semblat el moment més adient per dedicar un espai de record a la figura d´aquest gran jugador i extraordinari perico, i així honrar en la mida de les nostres possibilitats la seva memòria.



Naixia Julián Arcas Sánchez el dia 7 de gener de 1926 a la petita localitat de Vélez-Blanco, a Almeria. Desplaçada la seva família a Catalunya, les seves primeres experiències esportives les va viure en equips com la Penya Tarzán (equip d´afeccionats que ell mateix va fundar, i el nom del qual servia com a homenatge a un dels seus ídols, el personatge creat per Edgar Rice Burroughs), la Penya Piccolino, el Rápidos de San Martín, Comercial Sert i a la Unió Esportiva Horta, entitat de la qual va defensar la seva samarreta la temporada 1945-46 i part de la 1946-47; aquesta històric club va ser en aquella època un viver de jugadors que posteriorment van triomfar a Sarrià (a un altre nivell, fins i tot Abel Matutes va fer les seves primeres passes al club hortenc); la bona relació entre totes dues entitats va fer que posteriorment, l´any 1949, es signés un acord de col•laboració pel qual esdevenia el filial del club blanc-i-blau, rebent ajuda econòmica i esportiva (hi van jugar com a cedits Zalaya, “Totó” Fernández, Iriarte...). Però abans de tot això, la directiva de l´Espanyol va decidir la incorporació al planter espanyolista del jove Arcas. En aquell mateix temps, arribaven a l´Espanyol altres jugadors molt joves com el terrassenc Artigas i el donostiarra Piquín, que en els següents anys i amb altres memorables noms com el meta Trías, Argilés, Parra, Teruel, “Coco” Marcet, Mauri, Egea, integrarien un equip extraordinari, un veritable precursor d´un nou model de futbol que demanava jugadors forts, de gran resistència física, on el coratjós Arcas hi encaixaria a la perfecció.


Carnets de Julián del Frente de Juventudes (obligatori per jugar al futbol en aquells temps) i de l´Horta.

El nostre protagonista va debutar oficialment amb l´Espanyol que entrenava Pepe Planas el 16 de febrer de 1947 davant del Celta de Vigo a Balaídos, disputant els 90 minuts de joc. Recordant aquell partit, Arcas explicava anys més tard a Segura Palomares: “el entrenador me había llevado con la expedición, pero yo no pensaba jugar. Acostumbrado como estaba a ir por esos campos de regional y de aficionados, sin medidas de seguridad, sin darme cuenta de que estaba en Balaidos, un estadio de 1ª división, pregunté a mis compañeros: ¿queréis que os guarde la cartera y el reloj? Se echaron a reir... el entrenador me preguntó que era aquel paquete envuelto en papel de diario que llevaba bajo el brazo. Me puse colorado. Era el bocadillo que me había llevado para después del partido... El entrenador, serio, me dice: ¿Te atreves a jugar? Me quedé de una pieza. Casi sin voz respondí que sí, y a los dos segundos ya estaba equipado... me comía la pelota, todas las quería para mí. ¡Qué emoción verme en aquel campo!... creo que hice más kilómetros que una locomotora”. El resultat fou un 3 a 2, amb una gran actuació de Pahiño, que feu el primer gol dels gallecs.


Arcas a Sarrià.

A Sarrià no va debutar fins el 9 de març, aconseguint al minut 25 de joc el segon gol de l´equip en batre el porter del Sevilla, Busto. Pocs dies després, el 16, va disputar el primer del seus derbis, inaugurant una sèrie de partits que són, potser víctima d´un cert reduccionisme històric de la seva figura, pels que més es recorda al Tigre de Sarrià, tot i ser cert que quan més brillava Arcas era davant del màxim rival ciutadà, el FC Barcelona, on s´expremia fins a la darrera gota de suor. Malgrat tot, la primera experiència a Les Corts fou ben negativa: l´equip blau-i-grana, comandat per un excepcional Escola, autor de quatre gols, va proporcionar a l´Espanyol un sever correctiu, un 5-0. La temporada del seu debut també es tancava amb un dolorós 8-3 al camp de l´Atlético de Madrid. L´Espanyol estava en un moment de greu crisi esportiva, i la garra d´un debutant Arcas no va ser suficient per evitar un trist paper a la competició oficial.


Arcas intentant una de les seves especialitats: la rematada de cap.

Arcas i l´equip de 1949.

Després d´una temporada absent de la primera plantilla, la 1948-49 Arcas només va disputar dos partits a la lliga, i sense aconseguir anotar. La 1949-50 va començar a sovintejar a l´alineació titular, i en dotze partits disputats va anotar tres tants (davant Málaga, Celta i Nàstic), però el veritable esclat data de la 1950-51. Qui primer li va donar continuïtat en l´equip va ser el substitut a la banqueta de Patricio Caicedo, Juan José Nogués, aquell entrenador que l´any 1942 havia evitat el més que probable descens del FC Barcelona a 2ª divisió, i que també va assolir la fita històrica de l´ascens del Gimnàstic de Tarragona a la màxima categoria del futbol espanyol la temporada 1947-48. L´Espanyol de Nogués era espectacular, capaç de marcar molts gols en partits com el disputat davant del Lleida (8-0 amb un hat trick de don Julián) o el 7- 1 que va rebre el Madrid a Barcelona l´últim dia de l´any 1950, amb un Arcas que va obrir la llauna al minut 15 de partit, seguit per tres de Marcet, un de Montalvo en pròpia porta, Egea i Piquín... però pel que molts espanyolistes recorden aquella temporada és pel que va succeir a Sarrià el 15 d´abril de 1951, en el tancament de la lliga com a locals, a la penúltima jornada del campionat. L´Espanyol, malgrat alguns resultats espectaculars, estava situat en la part baixa de la classificació, i corria seriós perill de caure en una de les places de promoció de descens; arribava al camp espanyolista un FC Barcelona que, tot i no trobar-se en el seu millor moment anímic perquè l´anterior jornava havia perdut matemàticament les opcions al titol, tenia un extraordinari planter que a la temporada següent, a les ordres del mateix Fernando Daucick, substitut d´Enrique Fernández a la banqueta culé, aconseguiria guanyar Lliga, Copa i Copa Llatina; molts blau-i-granes van acudir al derbi amb el desig de compensar la pèrdua del títol amb l´alegria d´enviar a l´Espanyol a la promoció... però els hi va sortir el tret per la culata. Aquella tarda gloriosa els Ramallets, Gustau Biosca, Segarra, Basora i Calvet van rebre una golejada històrica, la més gran en lliga entre tots dos equips barcelonins, inaugurada al quart d´hora per Grau, i seguida al minut 28 per Arcas en rematar de cap una centrada de Marcet; el 3-0 el tornà a anotar Grau dos minuts més tard, Marcet al 32 clavava el quart tant. Als tres minuts de la represa Egea feia el cinquè, i el nostre Julián Arcas repetiria al 88, tancant el marcador, en culminar per baix una escapada per la banda; un 6-0 que ha passat als anals del futbol com a mostra de com no s´ha d´aplicar la tàctica del fora de joc, perquè els més vells pericos encara recorden com Nogués va humiliar Daucick i el seu plantejament, amb un festival de pasades de Marcet als ràpids Arcas, Grau i Egea, la mítica “rateta”. Anys més tard, el mateix Marcet recordava com part de la derrota del Barcelona fou deguda en que els diaris esportius de la ciutat van recrear-se en vaticinar la debacle de l´Espanyol esbombant la nova tàctica que Daucick aplicaria aquell dia... i Nogués, evidentment, va preparar el partit en conseqüència. Explicava Marcet com:“...comenzamos a correr durante el partido. En las primeras ocasiones los barcelonistas se quedaban quietos, esperando que el árbitro Rivero señalara orsay. Cuando vimos aquello, les sorprendimos y cuando quisieron reaccionar, ya les habíamos marcado tres o cuatro goles...”. Al vestidor, en acabar el partit, don Julián es lamentava: “es una pena que el partido haya acabado. Podríamos haber marcado unos cuantos más...”. Arcas signà al final de temporada 16 gols en 24 partits disputats.


El marcador del xalet de Sarrià reflectint el 6-0 enfront del FC Barcelona.

La temporada 1951-52 l´extrem va mantenir els seus números, amb 11 gols en 25 partits. Malgrat tot, els resultats de l´equip en conjunt eren un tant decebedors: si bé quan l´engranatge funcionava l´Espanyol de Nogués era temible, i practicava un futbol de pressing espectacular i a la mateixa vegada molt efectiu cara a porta, si alguna de les peces no estava a l´alçada l´equip patia unes golejades d´escàndol. Al si de la mateixa directiva aquests daltabaixos van general-li molts enemics al mister, i malgrat acabar la temporada en una estimable setena posició, Nogués no renovà i abandonà la banqueta del club. Així, la persona que va donar confiança a Julián Arcas deixava la direcció tècnica, creant certa incertesa sobre l´encaix dels puntals de l´equip pel futur entrenador del club. Afortunadament, la persona triada per dirigir l´equip fou Alejandro Scopelli, conegut en els seus temps com a “El Conejo”, tot un personatge carismàtic, part integrant de la mítica davantera pinxarrata dels “Profesores” amb Lauri, Zozaya, Ferreira i Guaita, i que va fer que el rendiment de tot el planter, i en especial d´Arcas com a ariet, arribés a un punt màxim. Més endavant, en un altre article, ja ens centrarem en la figura de Scopelli i en l´equip de l´oxígen, del mite i de la realitat d´aquesta pràctica; només esmentar que l´argentí va saber transmetre a tots el jugadors la seva ambició i el seu carisma. Una de les màximes d´Scopelli, que sembla feta a mida per Arcas, era aquesta: “el crack no debe ser un muñeco perfecto, con cuerda, accionado por imitación, sino un ser humano que vibre, piense, tiemble... un ser que al entrar al campo sienta respeto por el público, pasión por sus colores, cariño por sus compañeros y exacta noción de su misión”.


Arcas, de cara a barraca.

Amb un entrenador amb tanta personalitat, si més no la mateixa que el nostre heroi, Arcas va encaixar a la perfecció; la següent temporada, la 1952-53, Arcas assolí una fita molt difícil de repetir per un jugador que vesteixi en el futur la blanc-i-blava: fou un dels màxims artífexs de l´espectacular arrencada de l´Espanyol a la Lliga, on va guanyar els primers set partits de la competició, en anotar nou gols en les jornades que anaven de la 2ª a la 7ª; dos gols al Sevilla (amb un resultat final de 6-2), sengles tants a Chamartín contra el Real (1-2), a Sarrià contra l´Sporting (4-0) i el València (2-1), i a Valladolid (0-1), tancant el seu score particular amb el que avui anomenaríem un hat trick davant l´Ath. De Bilbao dels Panizo, Zarra i Gainza a Sarrià (4-1). Un cop acabat el partit davant els bascos, aquell 26 d´octubre, l´Espanyol liderava la classificació amb 3 punts d´avantatge sobre l´Atlético de Madrid, i 5 sobre els culés. Pocs comentaris es poden fer davant d´aquesta estadística. Per desgràcia, l´extraordinària eficàcia golejadora d´Arcas (que acabà amb 21 gols en 30 partits, per 15 del seu company Marcet, en la que seria la seva millor marca com a jugador professional), no va evitar que el Barcelona acabés com a campió, amb sis punts per sobre d´un Espanyol que acabà quart. Un bagatge decebedor quan l´equip havia liderat la classificació durant vint-i-quatre jornades. Si més no, a nivell personal, Arcas passava a la història per aconseguir el gol número 1000 del club en batre al meta Pita, en el partit RCD Espanyol 3, Zaragoza 2 del 26 d´abril de 1953.


Dues formacions de l´Espanyol de 1953, amb Arcas de titular.


Fi de la primera part.
Properament, Julian Arcas, 2ª part. De l´aposta del bar Armengol a la catàstrofe de Zorrilla.

 

Jordi Puyaltó i Xavier Boró

 

Publicat el 2/01/2006

<< Tornar Fer comentari 16116 | 0 | Imprimir | Enviar


 14/09/2013 JUANILLO, UNA VIDA ENTREGADA AL ESPANYOL
 14/09/2013 TIN BOSCH, EL 'ALMA MATER' DE SARRIÀ
 14/09/2013 GABRIEL JORGE. GLORIA A NUESTRO HÉROE MÁS LONGEVO
 14/09/2013 SANT JOSEP FUSTÉ
 14/09/2013 EL RCD ESPANYOL, PIONERO EN EL MUNDO DEL RUGBY
 14/09/2013 ALBERTO CHARLOT, PIONERO DEL ATLETISMO DEL RCD ESPANYOL
 14/09/2013 RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 2ª PARTE
 14/09/2013 `RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL´. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 1ª PARTE
 14/09/2013 OBJETOS PERSONALES DE PERE GIBERT `EL GRAPAS´
 14/09/2013 CALENDARIOS DEPORTIVOS, AÑOS 20, 30 Y 40
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6