AVUI A POL

El racó d'en Puyaltó

HISTÒRIES BLANC-I-BLAVES 

Ve d´ Espanyol i atletisme, 1ª part. Els pioners.

Havíem deixat en la primera entrega els atletes i rectors de l´atletisme blanc-i-blau intervenint de forma activa en la vida esportiva de la ciutat, tònica que fou l´hegemònica fins al moment de de l´esclat de la Guerra Civil. El primer lustre dels anys trenta, la pràctica atlètica va comptar amb l´inestimable aliat de l´estadi de Montjuïc, malgrat la dificultat que sempre, i encara més aquells anys, han suposat els precaris accessos i un cert exclusivisme a l´hora de fer-ne ús de les seves instal•lacions. També van ser els anys de la institucionalització de les imprescindibles estructures federatives, que van fer una impagable tasca per respondre al requeriment d´un públic que demanava amb avidesa tot tipus d´espectacles esportius, i, no cal dir-ho, la pràctica atlètica no era cap excepció. Com ja hem parlat en altres articles, aquesta èpica de l´esport no va passar desapercebuda pels grans moviments polítics d´aquells anys, i tant els governs de dretes com d´esquerres van intentar aprofitar-se´n amb voluntat apologètica, arribant al màxim punt de xoc amb el boicot a l´Olimpiada de Berlín 1936 i la proposta de celebració de l´Olimpiada Popular que havia de tenir lloc a Barcelona en les dates en que va esclatar la Guerra Civil Espanyola.

Amb aquest ínterim bèlic es forçà el relleu generacional en l´atletisme local, i les figures que havien marcat el temps de preguerra com ara Guerau Garcia o Lluís Pratmarsol van desaparèixer del panorama atlètic per diferents motius. A l´Espanyol, la secció també havia quedat desmatellada, però la figura mítica de Manel Cutié, amb el suport econòmic de Manuel Torres i el treball de planificació de Justo Borrás, van aconseguir perfilar un esbós d´equip que de seguida s´integrà en les competicions organitzades per la Junta d´Educació Física i Esports, que centralitzava les activitats de lleure i esport en aquells anys de postguerra; tot i això, fins que l´any 1955 van disputar-se a Barcelona els II Jocs de la Mediterrània del 1955, la ciutat no tornà a figurar en la primera línia de la competició internacional. La Federació Catalana d´Atletisme va continuar treballant en precari arribant a un punt tan crític que el mitjà oficial de la Federació Espanyola d´Atletisme, la revista Atletismo Español, publicava l´any 1951 un article en que demanava als atletes catalans un esforç per tal de modernitzar-se, perquè fins i tot per fer servir la pista de cendra de Montjuïc feien forats per impulsar-se a la sortida, en compte de fer servir els starting blocs o tacs, d´ús generalitzat a tota Europa. Malgrat aquestes deficiències, la qualitat dels atletes suplia qualsevol trava, i tot just tombar la dècada i entrar en els quaranta, dues figures que van marcar tota una època en l´atletisme espanyol van coincidir al si del nostre club: Gregorio Rojo i Constantino Miranda.


Gregorio Rojo.

Gregorio Rojo Sagredo va néixer a Villalomez, un poble burgalès, el 3 de maig de 1920, al si d´una família pagesa. Fent el servei militar a Barcelona, i veient com als aquarteraments de Sant Andreu un grup de soldats feien pràctica gimnàstica, va quedar captivat. Dotat d´una complexió física excepcionalment fibrosa (d´aquí el seu renom d´“El Cañas”), ben aviat va destacar en les curses de fons, i passà a entrenar sota les ordres de Manuel Cutié, el mític entrenador del RCD Espanyol. Així ho explicava ell mateix: “vaig venir a Barcelona a finals del 1939 com a militar, a l´Aquarterament d´Artilleria 44 de Sant Andreu. Hi havia un sergent que era espanyolista, em va presentar el Manel Cutié i vaig començar en fons i en cross, vaig treballar a les oficines del club, la meva xicota i després esposa fou Roser Cutié i malgrat que el meu sogre, Jaime Cutié, treballava a FECSA, qui em podia ajudar a entrar en la companyia era directiu del FC Barcelona i vaig donar el pas, vaig encertar amb el canvi perquè vaig rebre un major suport...”. Cal esmentar que la rivalitat entre RCD Espanyol i FC Barcelona era tan gran, que al casament de Gregorio Rojo i la Roser Cutié no van acudir ni el seu tiet, el gran Manel Cutié, ni cap membre de la família de la núvia, tots fidels seguidors de l´Espanyol... Una de les fites per les quals ha passat a la història aquest gran atleta és la seva marca a la Jean Bouin, que va disputar en setze ocasions, tant amb la seva original denominació com amb el nom de Gran Premio de Año Nuevo (per la prohibició de fer servir nom estrangers), i va creuar com a guanyador per la meta de l´Arc del Triomf en sis, encara avui un rècord no superat tot i que el segueix de ben a prop l´Isaac Viciosa. Cal dir que d´aquestes sis victòries, vestint la blanc-i-blava van ser quatre (1941,1943, 1944 i 1945) i dues amb la blau-grana (1948 i 1952). Precisament, rememorant la seva participació en els JJOO de Londres 1948, quan ja vestia els colors del nostre gran rival ciutadà, explicava Gregorio Rojo l´ambient atlètic que es vivia en aquells moments a Barcelona: “ vaig córrer amb Emil Zatopek, per a mi el millor fondista de tots els temps. En aquells dies, enfrontar-te a aquells monstres et satisfeia completament. Cap de nosaltres no corria per diners. Jo treballava a FECSA i havia de demanar permisos per entrenar-me o viatjar. Sortíem d´un conflicte, la Guerra Civil, i la societat no estava pel lleure. Es practicaven uns quants esports, futbol, ciclisme, atletisme i natació; els bàsics. Practicar l´atletisme era molt complex: al gran públic solament l´apassionaven els enfrontaments directes, els duels Rojo-Miranda o Rojo-Manuel Andreu, i els xocs entre el Barcelona i l´Espanyol, aleshores grans rivals en atletisme, que van arribar a reunir a quinze mil persones a l´estadi de Montjuïc. Corríem per amor a l´art, perquè el club només et donava la samarreta i el material era rudimentari. La sola de les sabatilles quan es desgastava cedia i els claus es clavaven a les plantes dels peus. Els pantalons de xandall eren de tipus bombatxo, amples i incòmodes, no com els vestits futuristes que llueixen avui dia les grans estrelles”. Més tard veurem com el fitxatge de Rojo pel FC Barcelona va ser causat, a banda de per aconseguir treball a la companyia elèctrica, per l´eclosió al si del club d´una nova figura, tot un símbol per a l´espanyolisme, el ja esmentat Constantino Miranda. Abans, però, cal afegir que la figura de Rojo va projectar-se més enllà de la pràctica directa de l´atletisme, i fins i tot va sobrepassar-la, com a entrenador d´atletes i seleccionador nacional de cross. La nòmina de deixebles seus és el reflex de tota una generació d´atletes que van portar a l´esport espanyol als seus majors èxits: Juan Torres, Ángel Fariña, Joan Viudes, Francisco Aritmendi, el malaguanyat Teófilo Benito, José Manuel Abascal, que per pagar-se els formidables serveis de Rojo treballava uns mesos a l´any com a estibador a Santander; el dia 19 de setembre de 2001 va retirar-se amb 81 anys d´edat, quan encara entrenava Reyes Estevez, especialista en 1500 m i 3000 m, en part pel seu delicat estat de salut, i en l´altra per la polèmica amb les altes instàncies federatives presidides per José Mª Odriozola. En el seu palmarès com a preparador resten els premis al millor entrenador espanyol de 1955 i 1998, i quaranta anys de carrera.

Com dèiem abans, causa fonamental en la de la sortida del Gregorio Rojo del nostre club va ser la progressiva rivalitat que al si de la secció va entablar-se entre el gran campió i un jove i extraordinari atleta anomenat Constantino Miranda. Rojo mai no va pair el perdre la seva hegemonia davant Miranda; les seves paraules així ho mostren: «en una ocasió, Miranda va sol•licitar un intent de record contra els meus 31´27´´ en els 10.000 metres, llavors era molt usual; va fer un dia de tormenta, la pluja va deixar bastant tova la pista de Montjuïc però com que alternaven el sol i els ruixats, a l´arribar el moment vaig sortir a defensar la meva marca, fins i tot havia precipitat un poc la preparació... A l´estadi hi haurien deu mil persones... Però Miranda va fer un volt i va decidir no córrer... Vam sortir Bernabeu, també del Barça, i jo que anava millorant el meu record però a mitja carrera va caure un xàfec que em va enfonsar al deixar la pista molt mes tova encara que encara vaig poder millorar la meva marca en dos segons. Bé, un directiu de l´Espanyol que també ho era de la Federació Espanyola, va autoritzar que Miranda tornés a intentar-lo a l´endemà. Jo no podia estar. Però, a més, ni em vaig assabentar... Ho va intentar a traïció, diguem-ho així, bromejant, i ho va batre clarament, 31´11. Ho vaig sentir no perquè ho aconseguís, perquè sempre he estat amant que es millorin els records, sinó perquè no vaig poder defensar-lo i jo també hagués fet una gran marca. Aquella rivalitat em va doldre molt, encara que mai va ser personal; jo vaig durar més, atlèticament, la seva carrera va ser mes curta i crec que tinc avantatge en triomfs. Constantino va morir fa sis anys i li vaig plorar, a pesar de la rivalitat ens apreciàvem molt”.


Constantino Miranda.

Malgrat el que pogués dir Rojo, la figura de Miranda fou senzillament extraordinària, i ha passat a la història de l´atletisme mundial com a símbol de l´esportivitat. Miranda va ser un grandíssim espanyolista que mai va voler vestir la samarreta blau-grana, malgrat les enormes ofertes econòmiques i les amenaces de ser denunciat per professionalisme; veritablement, és un dels grans mites de la nostra història, i aquest fet ho confirma que només la seva mort impedí que fóra ell qui hisses la bandera del club en la Cerimònia del Centenari. La seva trajectòria professional s´escriu amb lletres d´or a la història de l´atletisme espanyol. Entre els seus mèrits esportius, podem citar 28 campionats d´Espanya a sis disciplines diferents i les plusmarques nacionals del moment als 5.000 i 10.000 metres llisos i als 3.000 metres obstacles; també va aconseguir ser finalista olímpic en els 10000 i 3000 metres. A l´edat de 24 anys, Constantino Miranda es va convertir en el primer atleta espanyol present a una final olímpica, i precisament allà, a Londres 1948, es va cimentar el seu mite: tot i ser novè en la final de 3000 m on començà a brillar el txec Emil Zatopek, va guanyar-se una gran ovació de tot l´estadi de Wembley en aturar-se en plena cursa de classificació per donar un cop de mà a un atleta finès que havia caigut a la ria, renunciant a superar-lo. En honor d´ell va crear-se el premi fair play, o del joc net en l´atletisme. Com el seu gran rival Rojo, en retirar-se después de 12 anys de participació en proves internacionals, va dedicar-se a la direcció tècnica, fins i tot consta com a un dels pioners de l´atletisme femení espanyol. Pels seus mèrits va rebre la medalla del mèrit esportiu de Barcelona. Quan va morir el 22 d´abril de 1999 a Sant Boi de Llobregat a l´edat de 75 anys, la revista del Comitè Olímpic Internacional Revue Olympique li va dedicar un apartat rememorant el seu brillant palmarés. L´estadi municipal de Sant Boi porta el seu nom com a homenatge.


Miranda acompanyat de la millor atleta que va defensar la blanc-i-blava, Maria Víctor, guanyadora de la Jean Bouin els anys 1948, 1949, 1950 i 1952.

Tot i que aquestes dues grans figures semblen eclipsar la resta d´atletes de la secció espanyolista, no podem deixar de fer esment d´altres grans figures com ara Tomàs Barris, Antoni Amorós i Josep Coll.


Tomàs Barris.


L´atleta en acció.

Barris amb el Premi a l´Esportista de l´any.

Tomàs Barris va substituir la parella de mites Rojo-Miranda, gràcies a la preparació d´un dels millors entrenadors del moment, el finès Olli Virho, que va arribar a Barcelona pagat per Joan Antoni Samaranch per tal de preparar un grup d´atletes pels II Jocs de la Mediterrània de 1955. Samaranch, aleshores regidor de l´Ajuntament de Barcelona, en veure el seu gran potencial, també li finançà una estada d´un any a la veritable fàbrica de recordmen del moment, l´Institut d´Educació Física de la universitat alemanya de Friburg. Barris va rebre una especial protecció per part de les autoritats espanyoles: “ jo era un atleta d´estat. Fins i tot vaig rebre la medalla al Mèrit Civil per una anècdota molt curiosa: havia de còrrer a Laaperanta (Finlandia), però no havien fet onejar la bandera espanyola. Vaig dir que sense ella, jo no corria. Van haver de penjar-la”. Va ser titular de tots els records d´Espanya de mig fons, i el cim de la seva trajectòria atlètica va assolir-lo a la pista de Turku en marcar en una memorable cursa de 1.500 metres un temps de 3´41.7´´, la 13ª millor marca mundial de l´any i la 20ª de tots els temps.


Barris entrenant a Turku.

Va ser el primer atleta professional que va existir a Espanya, i per tècnica va ser un precursor, avançant-se en el temps. La seva relació personal amb Manel Cutié arribà a l´extrem de contraure matrimoni amb la seva filla, Mila, fet malgrat el qual va marxar al FC Barcelona, tornant únicament per a ser el darrer entrenador de la secció professional durant un any, fins que va desaparèixer al 1969. Posteriorment va entrenar el C.A. Laietània de Mataró un període de vuit anys, i finalment el seu enorme prestigi li va permetre ocupar el càrrec de vicepresident de la Federació Catalana d´Atletisme en temps de Romà Cuyàs. Els seus fills mantenen una molt estimable pàgina web amb la seva trajectòria esportiva.


Antonio Amorós creuant la meta de la Jean Bouin l´any 1957.

Antonio Amorós també va ser un atleta de llegenda; conegut amb el renom d´”el galgo de Caudete”, va ser sis cops campió d´Espanya de cross, sotscampió mundial l´any 1961, i guanyador de la Jean Bouin en les edicions de 1951, 1956 i 1957. Va morir als 77 anys a Yecla, Múrcia, l´any 2004, i el seu feretre va ser portat per un grup d´atletes del club que porta el seu nom a la localitat albacetenya que el va veure nèixer. A Catalunya, la ciutat de Santa Coloma de Gramanet li va retre homenatge posant el seu nom a les pistes municipals del Barri Centre. També la localitat de Súria te a les seves instalacions esportives un espai museistic de record al fill de la ciutat Josep Coll, plusmarquista l´any 1951 de les proves del 5000 m i 10000 m, amb la particularitat de que els va aconseguir en dos dies consecutius...


Josep Coll.


Josep Coll.

Tots aquests noms, aquesta glòria que va fer que la secció d´atletisme del club fos amb diferència la més exitosa de tota la seva història, no van ser suficients per tal de combatre la progressiva desaparició de practicants de l´atletisme, i la reducció d´aquest esport al nivell escolar. L´estadi de Montjuïc tancava portes pel seu ruinós estat, i només prestava servei la pista del Serrahima. Altres clubs pioners com el FC Barcelona i en Club Natació Barcelona van aconseguir subsistir, però per la manca de llicències, la secció de l´Espanyol tancava portes l´any 1969, i només va revifar temporalment l´any 1972, amb Miquel Navarro com a factotum, i en un nivell purament amateur.


Enrique Belsa.

José Reliegos.

Pepita Valls i Maria Víctor acompanyades del president del club entre 1942 i 1947, Paco Román Cenarro.

Així, només permeteu-nos acabar esmentant com a homenatge tot un seguit de noms que en un moment o un altre de la història de la secció van defensar la blanc-i-blava, i que avui resten en el més absolut oblit, fins i tot pel mateix club, que poques vegades ha honorat els serveis prestats per aquests herois als nostres colors: començant per les noies Maria Víctor i Pepita Valls; Josep Fontseré als anys 40; Ricardo Yebra; un dels darrers que van vestir la blanc-i-blava, José A. Martínez Bayo, especialista en els 1500 m; Jesús Fernández; Jorge José Perellada, especialista en tanques; Diodor Pons als anys 20; Salvador Tapias; Antonio Gracia; José Quesada; Samuel Franquet Núñez; Juan Armengol; Francisco Núñez; Jesús López Mañoso; Joan Victor; Manuel Macías; Josep Girbau; Enrique Tristán; Vicenç Folch; José Reliegos; Emili Vidri; Francesc Font; Buenaventura Pujol; José Córdoba; Josep Mª Sanza; Antoni Fibla; Enrique Belsa; V. Febrer; Fernando Sagrier; Angel Mur pare (el mític massatgista del FC Barcelona); Joan Esteve; Ramón Mongrell; Josep Planas; Willy Stoessel; Juan Ramón Gimeno... i així podriem continuar esmentant noms de campions. Tots units per un nexe comú: la pràctica de l´esport rei, i la defensa a ultrança de la samarreta de l´Espanyol.

Jordi Puyaltó i Xavier Boró

Publicat el 3/12/2005

<< Tornar Fer comentari 16320 | 0 | Imprimir | Enviar


 14/09/2013 JUANILLO, UNA VIDA ENTREGADA AL ESPANYOL
 14/09/2013 TIN BOSCH, EL 'ALMA MATER' DE SARRIÀ
 14/09/2013 GABRIEL JORGE. GLORIA A NUESTRO HÉROE MÁS LONGEVO
 14/09/2013 SANT JOSEP FUSTÉ
 14/09/2013 EL RCD ESPANYOL, PIONERO EN EL MUNDO DEL RUGBY
 14/09/2013 ALBERTO CHARLOT, PIONERO DEL ATLETISMO DEL RCD ESPANYOL
 14/09/2013 RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 2ª PARTE
 14/09/2013 `RICARDO SAPRISSA - EL CAMPEÓN TOTAL´. UN PASEO ENTRE SUS RECUERDOS. 1ª PARTE
 14/09/2013 OBJETOS PERSONALES DE PERE GIBERT `EL GRAPAS´
 14/09/2013 CALENDARIOS DEPORTIVOS, AÑOS 20, 30 Y 40
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6