AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

Reconnectar

M'ha agradat força la proposta del club per la renovació de carnets. Entenc que segurament n'hi havia de millors o que haguessin satisfet a més gent, sobretot a la gent que s'excita sobre manera amb la paraula gratis, però crec que la proposta és pur sentit comú. Ara no et cobrem res i quan sapiguem el que t'hem de cobrar ja t'ho cobrarem descomptant el que et devem. Seria un bon resum. Però alhora, també entenc el que rau en el fons de l'esperit dels que s'indignen, i no és pels quatre duros que el club els ha de retornar. Com sempre, això és un trosset de la punteta de l'iceberg.

El context ho és tot. I el context és un any de merda. El que havia de ser la temporada més il·lusionant en dècades s'acaba convertint a hores d'ara en una de les pitjors temporades de la història del club, a onze partits de ser la pitjor. La certesa, avalada pels cessaments dels darrers mesos (dos directors generals i dos directors d'àrees importants només del gener), que l'hem vessat a tots els nivells, que hem malbaratat calés i esforços, i que les estructures del club han petat pels quatre costats. Per acabar-ho d'arreglar, una pandèmia que ens ha deixat tocats com a societat, ha exponenciat la negativitat general. Hem vist que es glorificava als diners com a valor suprem per sobre de la salut i d'altres consideracions. I encara ens queden les postres: una lliga devaluada que presagia un gran drama.

L'altre dia Joan Golobart, entrevistat al nostre programa va pronunciar una frase demolidora: "no veig com un equip desconnectat de l'afició pot salvar la categoria". És evident que durant els darrers mesos aquesta desconnexió s'ha produït i la pandèmia encara l'ha accentuat més. Fa temps que la gent que fem premsa no tenim accés als futbolistes, que s'exerciten aquests dies a la Jarque com si ho fessin d'incògnit, sense cap contacte amb els seguidors ni amb l'opinió pública més enllà de les xarxes socials, que tampoc son el millor nexe. Però per ser justos, fa temps que la percepció de llunyania fa temps que va in crescendo. El soci, el seguidor, porta ja temps veient el vincle amb el club es refreda. Només cal que ara també hagi de veure als seus jugadors per televisió per sentir-los encara més aliens. Que si el descens es consuma, tinguem prou amb canviar de canal. És per això, lligant caps a l'inici de l'article, molta gent es sent com un simple client i alguns protesten perquè no es retornin els calés en metàl·lic. S'ha oblidat l'aspecte de compromís que significa ser soci d'un club de futbol. I més de l'Espanyol. No som espectadors, som militants.

Cal tenir molta cura amb això. La realitat, més enllà d'edulcorants, és que el soci de l'Espanyol no desaprofita cap oportunitat per abandonar el vaixell. Em vaig fer soci el 1983 i era el número 16056. 37 anys després sóc el 1677. No han mort 14379 socis, el que ha passat és que la majoria han abandonat. D'excuses en aquests anys n'hi ha hagut moltes, dos descensos, la dinamita de Sarrià, patiment i mediocritat a dojo però també algunes alegries fora de l'abast de la majoria de clubs a Espanya. Una pandèmia i un possible descens em semblen perfectament plausibles perquè una bona colla diguin fins aquí he arribat.

Cal reconnectar amb la gent perica, i ara més que mai convertir-la en el centre de totes les polítiques del club. Perquè el cordó umbilical que ens uneix al nostre club s'ha afeblit molt, moltíssim. I no vull ni pensar que succeiria si mai arriba a trencar-se.

Francesc Via 

@francescviapol         


 13/07/2020 Rufete sigue adelante
 09/07/2020 Ens ho mereixem
 06/07/2020 Regeneración o degeneración
 29/06/2020 Rufete
 26/06/2020 La hora oscura
 22/06/2020 Cal aixecar-se
 08/06/2020 Sin miedo al descenso
 12/05/2020 Volver es ganar
 15/04/2020 La gallina
 24/03/2020 El gran cacau
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 68