AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

Fofos

Els jugadors del Barça han decidit enguany administrar els seus esforços en lliga i ahir tenien molt clar, i fresc a la memòria, que la visita a Cornellà els exigia un plus. Tenien clar també on s'origina el nostre joc, a qui calien desconnectar i on s'havia de fer pressió per provocar pèrdues. Un llançament precís i fatídic de falta per part d'un Messi que va caminar ahir menys del que acostuma, encarrilava aquest pla d'actuació. Entre aquest moment, el del gol de falta, i el del segon gol de Dembelé, va haver-hi uns minuts de shock, desconcert i indeterminació pels quals el Derbi se'n va anar per l'aigüera, i el que va passar després ja només va ser la teatralitat d'un gat que simula la cacera jugant amb un ratolí mort.

Determinació contra indeterminació. És així de senzill. I molta més qualitat d'un costat que d'un altre. Clar. Això sempre. Però altres cops l'Espanyol que ha jugat de manera que ha anivellat la balança a base de fe i punt d'honor, i ahir no. Ahir l'Espanyol va ser una cosa amorfa i fofa, com si no tingués clar que el rival havia vingut a casa a anorrear-lo. No ens vam saber defensar, no vam saber fer-los mal. L'Espanyol es va quedar en el camí del mig, que no condueix a cap lloc, i el que és pitjor ho va fer sense actitud, ja no de guanyador, sinó de resistent. Sense faltes, sense intensitat a cada duel, a cada acció, sense marcar el territori, sense competir a cada pam, acabarem sempre els derbis jugant al que vulguin ells. Tot derbi que no acaba amb queixes sobre la duresa de l'equip, amb debats si s'ha jugat o no al límit del reglament, amb picabaralles com les dels dos Gerard de l'any passat, és un derbi perdut. Compte, la intensitat ni assegura la victòria ni ens salva de la derrota, però fa que no es perdi el propi respecte. El Barça ens pot guanyar sempre, però s'ha de deixar la pell. Aquesta és l'única consigna que cal donar en un derbi. Saber qui són i saber qui som. I obrar en conseqüència. És a les arrels més profundes d'aquest club. Les poques que encara aguanten un tronc cada cop més sec.

Per un altre dia, per no fer-nos més mal en calent, podem parlar d'altres aspectes que fan més dolorosa la ferida, com el paisatge de les graderies, i el de les llotges, que m'afirma en el convenciment que cada dia hi ha menys gent que estima aquest club, i que pel camí que anem, la cosa pot anar francament pitjor. També indeterminació en els màxims estaments del club, en la realitat de les cadires buides. Som actualment un club fofo, a la grada i a la gespa.

Naufragi total el d'ahir i cal veure si la magnitud del forat permet que la nau sigui reparada abans que se l'empassin les onades. No serà mai sense recuperar l'esperit. La màxima traïció és sempre la que hom fa a les seves arrels.

Francesc Via 

@francescviapol    

 


 15/01/2019 Bipolaritat i decepció
 07/01/2019 El gener que ens ve
 17/12/2018 Solucions
 29/11/2018 Guasch no te la culpa
 26/11/2018 Cinc apunts de dilluns
 20/11/2018 Sempre és un derbi
 12/11/2018 Equip petit, gran equip
 29/10/2018 Evolucions positives
 22/10/2018 Asaltar los cielos
 15/10/2018 Motivar-se en positiu
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 62