AVUI A POL

Paintball per Joan Camí

El canvi

Des de ben petit, a casa meva sempre s'ha vist el Barça. I quan dic sempre, és sempre, sense cap excepeció. Era l'únic moment de la setmana que tots tres, el Cesc, la Marta i jo, deixàvem de pensar en les nostres coses per prestar atenció a la televisió i a la pilota. Una tradició feta a casa que s'ha mantingut al cap dels anys, independentment de l'edat i la situació que vivia cadascú en aquell moment. Joaquim Maria Puyal com a banda sonora al capdavant de la retransmissió de Catalunya Ràdio, acompanyat de Ricard Torquemada i les seves opinions i anàlisis del partit, sens dubte, el meu gran inspirador i el culpable de fer-me entendre que el futbol i la comunicació són dos camps perfectament independents, però que de la seva unió poden sortir coses meravelloses.

Els meus pares han estat socis de l'equip blaugrana, han cridat, plorat i animat des del seu seient al Camp Nou, han agafat el cotxe per fer kilòmetres arreu d'Espanya i fins i tot van presenciar en directe la primera Champions a Wembley. Tot això es va acabar l'any 1993. Després del meu naixement, els meus pares, per falta de temps i prioritats, van perdre la passió i van deixar en un segon pla el futbol i les seves tradicions setmanals. Ja no anaven al camp, però el veien des de casa. Jo havia d'agafar el relleu. Dit i fet. Des de ben petit vaig començar a interessar-me pel futbol, amb la innocència de qualsevol nen petit que només vol donar puntades, marcar entre dos arbres que simulen els pals d'una porteria i avisar tot seguit als seus pares per explica'ls-hi que acaba de fer el que tantes vegades ha vist per a la televisió.

Vaig tenir la sort de poder viure aquest esport en directe. De fascinar-me amb la magnitud d'un estadi, dels futbolistes i les seves accions, dels càntics i de tota aquella atmosfera sobredimensionada però bojament atractiva. Tercera graderia del Camp Nou. No hi podia anar sempre, però sempre que podia hi anava. El meu avi m'explicava històries de tots els equips que venien, dels jugadors que podien marcar la diferència, de les baixes importants i de quins eren els titulars de les portades en dia de partit. També amb el Xavier, un amic dels meus pares, quan vaig ser una mica més gran, i aquest cop des de tribuna, on vaig començar a veure i entendre el futbol d'una manera més nítida i menys passional. Dues perspectives que em van ajudar a connectar amb aquest espectacle per convertir-ho, ni més ni menys, en l'única cosa que podia distreure'm de les ximpleries d'un nen de 10-11 anys. Que eren moltes, per cert.

He nascut i m'he criat en un entorn categòricament del Barça que també s'ha estès a altres esferes de la meva vida. Un context que, segurament, comparteixen molts socis i aficionats de l'Espanyol. La gran diferència i del que em sento més orgullós, i no dic que això passi sovint, però en el meu cas va ser absolutament determinant, és que no vaig ser criat en la cultura de l'odi. M'explico. Per vés a saber que, mai vaig prioritzar el sentiment cap a un equip per sobre del sentiment cap aquest esport. Era capaç de veure qualsevol partit i quedar-me embovat davant de la televisió. També al camp. Des d'alevins fins a Primera Divisió. Mai em van parlar malament de cap equip, mai em van dir quina samarreta m'havia de posar ni quin camí havia de seguir. I per aquesta norma, totalment lliure de condicions i lletra petita, a casa també es va començar a veure l'Espanyol. Caps de setmana suplicant el PPV per veure algun partit, que en aquell moment podia costar fins a 10€. Una bogeria. Els Reis em van portar la primera samarreta blanc-i-blava de les moltes que guardo a l'armari de la meva habitació, entrades per anar a l'estadi i un carnet de soci. Amb tots aquests ingredients vaig poder escriure per mi mateix el camí que volia seguir a la meva vida. Sense gaires influències ni pressions externes, si no amb tota la llibertat per deixar que el dia a dia actués per mi. Ningú em va prohibir res. I així va ser com vaig decidir deixar d'anar al Camp Nou per començar a freqüentar Montjuïc els caps de setmana.

El 13 de maig de 2006, en un Espanyol - Real Societat a Montjuïc, Coro va marcar un dels gols més recordats pels blanc-i-blaus que va permetre evitar el descens en el descompte. Jarque penja una pilota des de camp propi, la pentina Pandiani i toca a un defensa. Corominas controla amb la dreta i remata amb l'esquerra. No va ser un gran gol però va ser gol, que és el que necessitava l'equip. Aquell instant va canviar la història de l'Espanyol i també la meva vida. Va ser un abans i un després. Un record inesborrable. Per tot el que va significar i per la quantitat de llàgrimes que vaig veure al meu voltant. També les meves, un fet fins aleshores insòlit en un camp de futbol. Aquest instant va ser el meu primer veritable contacte amb el club i el pas necessari per creure definitivament que aquells colors i aquell escut eren especials.

Joan Camí

@JoanCami   


 02/03/2020 Córrer molt i córrer bé
 28/02/2020 Calero és recuperable
 20/02/2020 Analizando al Wolverhampton
 23/01/2020 Analizando a Embarba, nuevo extremo del Espanyol
 09/01/2020 Analizando a Raúl de Tomás, nuevo delantero del Espanyol
 16/12/2019 Sergi Darder no es un 10
 20/11/2019 Bernardo en las áreas
 04/11/2019 Qüestió d'encert
 28/10/2019 El análisis del Levante - Espanyol
 24/10/2019 Así juega el Ludogorets
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 10