AVUI A POL

Paintball per Joan Camí

Victòria moral

Segons sembla, el patiment forma part de l'ADN blanc-i-blau des de fa moltes i moltes temporades. I a la Copa, un torneig que es basa en eliminatòries d'anada i tornada, no podia ser per menys. Ningú regala res i és molt habitual trobar-se amb sorpreses a cada edició d'aquesta competició. Equips teòricament inferiors que la sobreexcitació lògica de la cita els fa rendir per sobre de l'esperat o plantilles que, tot i gaudir de fons d'armari suficient i competitiu, no es mostren molt predisposades a superar rondes. L'Espanyol ha deixat enrere els setzens de final després de completar 180 minuts amb sensacions de tota mena. Tant individuals com col·lectives. Han debutat jugadors, Lluís López, Pedrosa i Álex López, hi ha hagut fases de dubtes i preguntes, com els primers minuts al Carranza amb l'errada de Roberto, també estones de bon futbol en els dos partits i moments, com dèiem, d'autèntic patiment. Bona part de culpa l'ha tingut el Cádiz d'Álvaro Cervera, un equip que va arribar a la segona cita després de completar el millor mes de novembre dels seus 108 anys d'història. Poca broma. Sis victòries en sis partits i una 7ª posició a la lliga domèstica, molt més esperançadora que no pas la que 19ª que ocupava fa poc més de 30 dies quan l'Espanyol va visitar la ‘Tacita de Plata'. El conjunt andalús, conscient de l'avantatge a l'eliminatòria i fent cas al seu model de joc i perfil de jugadors, va plantejar un partit molt complicat, especialment a prop de la seva porteria, on va ser capaç d'anul·lar i desesperar a l'Espanyol fins ben entrada la segona part. 

Rubi va sortir amb gairebé tot per buscar la remuntada, a excepció de Diego López i Borja Iglesias, dos jugadors que, segurament, qualsevol aficionat blanc-i-blau voldria veure a l'onze titular cada cap de setmana. La resta, comptant fins i tot amb els dos laterals ‘suplents', Rosales i Pedrosa, poden ser -i alguns són, de fet- una bona garantia per competir regularment a la Lliga. David López i Mario Hermoso a l'eix de la defensa, un triangle al mig del camp amb Marc Roca, Óscar Melendo i Sergi Darder i finalment, Javi Puado a la punta d'atac acompanyat per Pablo Piatti i Leo Baptistao als costats. Un onze per recuperar la versió més reconeixible de l'Espanyol. La mateixa que es va trobar a faltar a Getafe durant tot el partit i que dimarts, per moments, va tornar a recordar les principals alegries d'aquesta temporada.

El resultat de l'anada i el pla inicial del Cádiz van tenir molt a veure amb la resposta de l'Espanyol des del primer minut. El conjunt gadità, a partir d'un bloc mitjà organitzat en un 4-4-2, va prioritzar la defensa del carril central, cedint el protagonisme als blanc-i-blaus, que van poder iniciar des del darrere sense rebre cap incomoditat del rival. A diferència de l'anada, Roberto no va estar exigit davant la pressió alta del Cádiz i va poder participar en les primeres passades per activar els centrals. Hermoso i David van ser els primers encarregats de donar-li forma i sentit a l'estructura de l'Espanyol. I també temps. No tenia pressa l'equip per trobar la passada que alterés un guió inicial molt condicionat per les enormes dificultats de portar la pilota a l'interior. Tret d'alguna recepció entre línies de Melendo que va fer trontollar l'entramat defensiu dels andalusos, ni els centrals ni Marc Roca van trobar forats per portar la pilota a dins. L'Espanyol, conscient del repte, va portar el partit cap a les bandes, la zona del camp on el Cádiz tenia més inferioritat. Entre els del triangle del mig, els dos extrems i els moviments de Puado des de la punta d'atac (va intercanviar molts cops la seva posició amb Baptistao), els blanc-i-blaus van aconseguir fixar l'atenció pel carril central i alliberar els exteriors per a les incorporacions dels laterals, de perfil molt ofensius i amb cames suficients per sotmetre a partir de conduccions, parets i ruptures a l'espai. L'objectiu era generar desajustos per fora i obligar al Cádiz a estirar-se horitzontalment per cedir més espais a zones interiors. D'aquesta manera, s'arribava amb millors garanties per atacar l'última línia del rival. Rosales, Pedrosa, Baptistao i Piatti van rebre prou cops en avantatge i amb l'opció d'eliminar el seu marcador amb un control, obligant al sistema defensiu del Cádiz a girar-se i correr cap enrere. Melendo amb Rosales a la dreta i Piatti amb Pedrosa l'esquerre. Amb la pilota instal·lada a tres quarts, aquestes societats van ser les encarregades de gestionar els últims metres de l'Espanyol. Gairebé totes van acabar amb centrada lateral o una passada horitzontal cap a la frontal per a la rematada final. Especialment destacada l'actuació de Pedrosa en aquest sentit, incisiu en les seves internades i demostrant que és un lateral que domina molts recursos ofensius, sobretot quan apareix i rep en carrera. El bon replegament rival, la defensa de l'àrea i algunes males decisions dels jugadors de l'Espanyol en els darrers metres no van permetre generar bones situacions de finalització regularment. 

L'Espanyol va cuidar molt les vigilàncies defensives durant el partit. El Cádz és un equip de transicions i tenint en compte l'avantatge a l'eliminatòria, el pla d'esperar i sortir al contraatac era el principal recurs que tenia per sotmetre a Roberto. Tan Hermoso com David es van mostrar molt solvents en aquest sentit i es van anticipar més d'un cop als davanters rivals cada vegada que els andalusos es volien projectar en atac. El fet de gaudir d'atacs llargs també va facilitar que l'Espanyol s'ordenés millor al voltant de la pilota i es preparés millor davant de la pèrdua. La circulació blanc-i-blava, molt més fluida i ràpida que a Getafe, va servir d'amenaça durant gairebé tota la segona part. El Cádiz va avisar a l'inici, però una molt bona aturada de Roberto va esvair alguns dubtes sobre el porter i va significar un cop d'atenció necessari per no caure en el drama absolut. 

Així, el partit va avançar cap al guió previst en el tram final. Un equip, l'Espanyol, que necessitava un gol per passar de ronda contra un rival, el Cádiz, que acceptava ser sotmès i prioritzava la defensa de la seva porteria per sobre de tot. Els gaditans van situar el seu bloc a l'alçada de la frontal, concentrant molts jugadors en aquella zona i regalant metres i espais a les dues bandes, menys perilloses que no pas el punt de penal. Els de Rubi van dibuixar una corona al voltant de l'àrea rival i a partir de la mobilitat d'alguns futbolistes, venint a rebre o trencant a l'espai, van creure que descongestionar el mur groc sí era possible. Des de desplaçaments llargs dels centrals per buscar alguna desmarcada de ruptura,  a triangulacions ràpides entre línies passant pels xuts exteriors, l'Espanyol ho va provar tot però part de les ofensives van acabar, com s'havia previst des d'un principi, per fora amb centrades laterals. En una d'elles, entre Baptistao, Pedrosa i Hernán van saber interpretar molt bé la superioritat i van dibuixar el camí cap a la felicitat. La passada enrere del menut lateral és una de les accions més complicades de defensar i un recurs que li pot donar moltes alegries en aquest equip, poc productiu de cara a porteria si Borja Iglesias no juga o no té el dia amb el gol.

La Copa del Rei sempre és atractiva i emocionant, però en el moment més compromès de la temporada, encadenar el quart cop consecutiu significava una depressió de cavall abans del derbi. Peces importants a l'onze i un equip més reconeixible sobre el camp. Rubi sabia que tornar a tastar el gust dolç de la victòria era el millor remei per tornar a somriure.  

Joan Camí

@JoanCami      


 07/12/2018 Rubi contra el Barça: el plan
 03/12/2018 Punt i a part al Coliseum
 30/11/2018 Factor Melendo
 27/11/2018 Stuani i Bounou a les àrees
 13/11/2018 La obra de Rubi
 07/11/2018 Algunas reflexiones tras el Espanyol - Athletic.
 02/11/2018 Reflexiones tras el partido del Carranza
 29/10/2018 10 apuntes sobre el Valladolid - Espanyol
 22/10/2018 10 apuntes del Huesca - Espanyol
 31/08/2018 Analizando a Rosales, nuevo lateral del RCD Espanyol
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6