AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

El partit de la dècada

El 5 de gener de 2008 vam derrotar al Villarreal amb un 3 a 0 inapel•lable, signant una de les primeres parts més brillants que es recorden i la fotografia perfecta del millor perfil de l'Espanyol de Valverde. Un equip vertical que atacava combinant velocitat i precisió i que es va quedar a onze maleïts metres d'aconseguir la glòria europea. Curiosament, l'esplèndid regal d'una nit de Reis que deixava a l'Espanyol en posició de Champions, va esdevenir alhora el seu cant del cigne, ja que l'equip començaria a ensorrar-se, només un parell de setmanes després, a Almeria, signant tan sols 12 punts en una segona volta catastròfica que va ser tomba de Valverde i de qualsevol il•lusió.

Han hagut de passar més de 10 anys per tornar a batre als groguets com a local. No ho vam tornar a aconseguir en les nou ocasions posteriors, ni a Montjuïc ni a Cornellà, fins ahir. I ha tornat a ser en una gran primera part, per bé que saldada en empat, i en un altre partit memorable, que Rubi va qualificar de "el millor de la temporada". Espero sincerament que estigui equivocat, perquè tal com va l'equip, hi ha força oportunitats que el partit d'ahir es torni a repetir. O millorar, si estem més fins entre els tres pals.

Fa mal mirar enrere i adonar-se de les oportunitats perdudes en aquests anys, no només per guanyar al Villarreal, no només en recuperar el terreny històric que ens pertoca respecte als groguets, que si bé han baixat un cop a segona durant aquests anys, a la resta ens han passat la mà per la cara aconseguint força classificacions per Europa. I això ha estat possible gràcies a la combinació de dos factors: la seva bona gestió i la nostra manca d'autoexigència. Com em recordava un tuitaire avui mateix, l'equip que va guanyar ahir tenia l'any passat a les seves files a un tal Gerard Moreno. Com és possible que tots, el públic però també els propis jugadors, directius, tots, ens acabéssim creient el discurs que no donàvem per mes?

El futbol és un estat d'ànim. L'Espanyol de Valverde va fer una primera volta de Champions i després va caure en desgràcia. Era el mateix equip, mateixos homes. Un altre estat d'ànim. Rubi des de la seva arribada ha decretat valentia i futbol alegre. Els jugadors se'l creuen i Cornellà també. No hi ha més arguments que sustentin la idea que les ganes de fer-ho bé i la qualitat que ens negàvem a reconèixer que teníem. Ens ho passem bé anant a l'estadi. La gent surt del camp amb ganes de tornar. Per això el d'ahir va ser el partit de la dècada. No pas el millor que hem vist en deu anys, tot i que segurament entraria directe al Top 10, sinó perque hauria de servir per persuadir-nos de cara a la dècada següent que hi havia alternativa al futbol misèria que tants cop hem justificat pensant que era el que ens tocava. I resulta que no. Que era tan fàcil -i tan complicat- com decidir creure en un mateix i atrevir-se a somiar.

Francesc Via 

@francescviapol    


 15/10/2018 Motivar-se en positiu
 26/09/2018 Aprofitar l'onada
 17/09/2018 Si tenim il·lusió
 04/09/2018 Passant revista
 27/08/2018 Ens ho creiem?
 20/08/2018 Fitxem?
 10/08/2018 Tu t'estimes l'Espanyol?
 06/08/2018 Un club a les fosques
 29/07/2018 Gerard
 25/07/2018 Mercat en stand by
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 61