AVUI A POL

LES FÍLIES I FÒBIES FUTBOLÍSTIQUES DELS CANDIDATS

08/11/2019
Les simpaties pel Madrid i pel Barça, que també s'emporta els pals, predominen entre els aspirants a ocupar el despatx de la Moncloa; no falten matalassers, seguidors del Numancia i el Rayo, athleticzales i algun perico.

Redacció, 10h El proper diumenge 10 de novembre Espanya decidirà els qui representaran al país en els seus òrgans de govern, unes eleccions generals que poden dibuixar un nou escenari polític després d'uns mesos de força inestabilitat. En aquesta cursa per la butaca presidencial que arriba a la seva fi, resulta un exercici curiós veure quins són els equips dels candidats de les diferents formacions electorals, alguns ja ben coneguts i d'altres, no tant.

L'actual ocupat del palau de la Moncloa i lider del PSOE, Pedro Sánchez, es confessava fa uns anys seguidor de l'Atlético de Madrid, tot i que la seva veritable passió és el bàsquet i en concret, Estudiantes -va pasar pel planter de l'equip del Ramiro de Maetzu-. Tot i això, amb 12 o 13 anys va provar sort amb el futbol, passant pel futbol de blanc sense gaire fortuna: "Un amic, que estava en les categories inferiors del Madrid, em va dir que m'anés a fer les proves. Em van agafar i vaig ingressar en el que llavors es coneixia com el Torneig Social, a l'antiga Ciutat Esportiva, on els equips es deien com els jugadors... Em van provar en diferents llocs, però sobretot de central, per la gambada que tenia i la meva alçada. Amb 12 o 13 anys, feia més de metre setanta. Però haig de reconèixer que m'avorria el futbol i vaig decidir deixar-lo. El bàsquet m'apassiona més per la quantitat de valors que desprèn i atresora. Fins a tal punt és així que molts dels principis del bàsquet, com el compromís, el sacrifici i la paciència, els intento aplicar a la política".

Qui no amaga que és blanc fins al moll de l'os és el líder del Partido Popular, Pablo Casado. De fet, és força habitual veure'l a la llotja del Bernabéu amb el seu nano, i s'ha declarat fan de Karim Benzema. De totes maneres, el palentí, políticament correcte, es mostra partidari de que tots els equips espanyols que juguen a Europa aconsegeuixin el màxim de triomfs, inclòs el Barça, arribant a dir que si no pot fer-ho el Madrid li agradaria que la Champions la guanyés el conjunt blaugrana "per ser un equip espanyol". 

El cas d'Albert Rivera, líder de Ciudadanos, és bastant conegut: és un confés afeccionat del Barcelona, tot i que no ha dubtat en ser com Casado políticament correcte i quedar bé amb altres rivals. "Quan guanya el Madrid la Champions, m'alegro; també m'alegro quan gana algun club espanyol a Europa. He fet deporti molts anys i per això sé veure un bon jugador en un altre club. Sóc del Barcelona, però també de la Selecció", és una altra de les frases recorrents del líder de C's, que també ha parlat sovint de la implicació que té l'esport en la societat i la política. En aquest sentit, s'ha mostrat molt crític amb el posicionament del seu club en tot el tema del procés: "A tots ens dol el que està passant a Catalunya, però ara estic veient a molta gent unint-se en aquest país i és alguna cosa que només havíem vist amb el futbol. Som molts els catalans que volem que el Barcelona guanyi, però que no es converteixi en un parlament polític". Ara fa uns mesos, i parlant en clau perica, se li va preguntar sobre Gerard Piqué i si li va agradar l'entrevista que va fer a "La Resistencia": "He vist el més polèmic, això de l'Espanyol. Amb l'Espanyol em passa una cosa: jo vivia en L'Hospitalet, al costat de Cornellà i tinc molt vincle amb aquest club. Jo sóc del Barça però m'alegro quan gana l'Espanyol. És un club de Barcelona. Sempre pregunto el resultat del Barça i el seu. És una rivalitat sana. Piqué és lliure de dir els diners que tingui, ell el tindrà, per descomptat jo no, però crec que aquesta fixació de rivalitat amb l'Espanyol o a l'inrevés, és una mica del passat. Necessitem una mica més de cultura de l'esport i menys hooliganisme". 

Anem amb Pablo Iglesias; el número u de Podemos s'ha declarat seguidor del Numancia de Sòria, un equip al qual ja anava a veure quan era petit: "Em vaig criar a Sòria anant a Garray els diumenges a veure al Numancia quan encara no existia Los Pajaritos". També te simpaties pel Rayo, fruit de viure alguns anys a Vallecas abans de mudar-se a una zona molt més elitista, és clar, pel que ara possiblement sigui fan del Club Deportivo Galapagar, del futbol regional madrileny. 

El cap de VOX, Santiago Abascal, malgrat admetre que ja no es considera "massa futboler", com podia ser en uns altres temps, no dubta quan li pregunten en definir-se seguidor del Real Madrid. "Abans em pegava unes enrabiades enormes amb el futbol. Em recordo sobretot de les Copes d'Europa que la ‘quinta del Buitre' no va aconseguir guanyar", va reconèixer el líder de VOX en més d'un mitjà. A més, s'ha caracteritzat per mostrar-se molt crític amb el Barça, més en concret amb el seu posicionament polític: "Van amb el lema de 'més que un club'. Si ells volen polititzar la cosa, ho sento, però jo no. Representen uns valors que ataquen el projecte comú d'Espanya. Volen convertir l'esport en un instrument de politització, i jo el que desitjo és que baixin a cinquena divisió. Aquí no caben les mitges tintes".

Per trobar representació perica hem d'anar a Gabriel Rufián, d'Esquerra Republicana, que sempre ha reivindicat la seva condició de perico: "Barça o Espanyol? Espanyol. Amb el més feble sempre. Sóc perico. Si tinc algun ídol esportiu? Sí. Iván De la Peña. Era un jugador de videojoc. Era tan bo que els davanters de vegades es quedaven parats de les passades que ficava. I quan va jugar al Barça, el que feia amb aquell Ronaldo que mai més s'ha tornat a veure". Tot i això, mai han acabat d'agradar les seves picades d'ull al Barça, amb qui sempre ha dit no sentir rivalitat -"Sóc anti-res. M'agradava molt com jugava el Barça de Cruyff, m'agrada també com juguen ara. Però sobretot crec que va canviar una mica la concepció del futbol la irrupció de Guardiola"- i l'haver sortit en defensa de personatges que han fet tant de mal a l'espanyolisme amb les seves declaracions com Gerard Piqué. Un perico si més no, curiós i diferent.

 

 

Qui no amaga la seva estima al Barça és Laura Borràs, de Junts per Catalunya. "De nena tenia fotos de Comaneci i Cruyff, van fer posible l'impossible", destacava en una entrevista, a banda d'atorgar la condició d'ídols a Piqué i Guardiola, personatge que triaria per anar a sopar. Aitor Esteban, del PNV, comparteix la seva passió per les reserves indígenes americanes i el rugby amb l'Athletic Club. També és athleticzale Oskar Matute, d'HB-Bildu. A Ana Oramas, de Coalición Canaria, i Sergio Sayas, de Navarra Suma, no se'ls coneixen grans aficions per la pilota, en tant que a José María Mazón, pel Partido Regionalista de Cantabria, se l'ha vist en mitins cridant "Viva el Racing", quelcom que no ha agradat gens ni mica a l'afició del club del Sardinero, recordant l'operació de la compra-venda de las accions de l'entitat que el govern de Cantàbria va autoritzar al seu dia, i que van generar molta controvèrsia. Un madridista que opta a entrar en el Congrès és Íñigo Errejón, de Más País, que te simpatia pel blanc malgrat arribar a dir que "no m'ho posen fàcil; és pura herència familiar que a més el pare només m'ho ha transmès a mi perquè el meu germà crec que continua sent del Dépor, la qual cosa és inexplicable perquè no tenim a ningú a Galícia en la família però crec que té a veure amb el fet que es va començar a socialitzar en l'època del Superdépor. I el meu és que a casa som del Madrid, el meu pare era... és molt del Madrid i els primers equipaments comprats van ser del Madrid. Així que em va entrar com les grans coses, que entren pel budell més que pel cap. A casa som del Madrid però he anat molt poc perquè al meu pare, profundament madridista, l'exhibició de simbologia política associada a l'extrema dreta que durant molt de temps es mostrava en el fons sud sempre li va emprenyar. Va ser pres polític durant la dictadura i pensava: a mi no em robaran el Madrid però hi ha coses amb les quals no estic còmode. Hauré anat dues o tres vegades".


PUBLICITAT