AVUI A POL

EL RECORD. EL RELAT DE L'ÚLTIMA NIT EUROPEA DE L'ESPANYOL

16/05/2019
Tot just 12 anys després de la final de Glasgow, l'Espanyol depèn en bona mida del que faci el nostre rival a Hampden Park, el Sevilla.

Redacció, 7:30h Aquella cita amb la història d'avui fa exactament 12 anys arribava després d'una campanya europea senzillament impecable; els homes d'Ernesto Valverde s'havien guanyat el ticket per a la gran final després d'anar superant successivament Artmedia, Zulte Waregem, Sparta de Praga, Ajax d'Amsterdam, Austria de Viena a la fase inicial, Livorno a 1/16, Maccabi Haifa a 1/8, Benfica de Portugal a 1/4 i Werder Bremen a semifinals, sense perdre cap ni un dels partits de la competició. Com era d'esperar emmig d'aquell mar d´eufòria que envoltava l'equip, les entrades destinades als seguidors espanyolistes van esgotar-se en pocs dies, malgrat les dificultats que tenia desplaçar-se a un indret incapaç d'absorbir l'allau de seguidors tant de Sevilla com d'Espanyol que es desplaçarien per tots els mitjans imaginables amb destinació a l'scottish corner.  

El dia de la final, i malgrat tothom s'havia llevat amb el disgust de saber que 400 seguidors pericos havien de quedar-se a Barcelona per culpa de l'incompliment de contracte per part de Travel Gallery, el centre històric de Glasgow va convertir-se en una veritable festa, amb milers de seguidors espanyolistes vestits amb totes les combinacions imaginables, però sempre amb els motius blanc-i-blaus com a eix central. Però tothom sabia que havia fet aquell viatge amb una motivació clara: endur-se de tornada a casa una copa que ens havíem deixat oblidada gairebé 20 anys abans a una inhòspita ciutat alemanya. Així, sense perdre temps, i amb molta antelació a l'hora programada pel començament del partit, els espanyolistes vam anar tenyint la nostra meitat de la grada, la que teníem assignada a Hampden Park. 14.000 pericos van anar prenent possicions al voltant de l'East Stand del mític coliseu nacional escocès, en tant que els sevillistes semblaven brillar per la seva absència. Va ser només un miratge, perquè poc a poc vam haver de veure com les forces a la grada s'anaven igualant, i a la llarga, semblava que perdríem la batalla de la grada; però només va ser en termes numèrics, perquè en força i mostres de suport a l'equip l'afició espanyolista va guanyar-se el reconeixement unànim de tota l'Europa futbolística.

00.jpg

01.jpg

02.jpg

04.jpg

I va arribar el moment del començament del partit, les 19:45, hora local. Els nostres jugadors, que ja havien pogut comprovar durant l'escalfament que allà, a Escòcia, no els haviem deixat sols, van sortir a la mullada gespa del coliseu escocès amb la voluntat clara de que no podien desaprofitar aquella segona oportunitat que la història els havia brindat, 19 anys després d'aquella maleïda nit de Leverkusen.

04b.jpg

05.jpg

06.jpg

08.jpg

09.jpg

6b.jpg

Però al davant hi havia un gran, un enorme rival, un Sevilla cridat a marcar una època al futbol europeu. Els hispalencs, per a desesperació dels seguidors espanyolistes, van avançar-se al marcador gràcies a un gol d'Adriano quan només havien transcorregut 18 minuts de joc, i per alguns va poder passar la idea de que ja estava tot perdut.

10.jpg

11.jpg

12.jpg 

 

 

 

 

 

 

Però aquell Espanyol, tal com havia fet al llarg de tota la competició, semblava tocat per una vareta màgica, i només va trigar deu minuts en establir l'empat, i a més, d'una manera senzillament espectacular. Albert Riera, que per aquelles èpoques demostrava sobre la gespa dels terrenys de tota Europa una insultant superioritat sobre els seus marcadors, va agafar una pilota a la linia del mig del camp per acabar batent Palop d'un impressionant tret des de fora de l'àrea.

13.jpg

14.jpg

Aquell gol va fer girar la truita, i va permetre que l'Espanyol senzillament brodés fins a la mitja part el seu joc. Van ser instants en que tots els espanyolistes semblàvem convençuts de que aquella final, per fi, no se'ns podia escapar i que podríem reconciliar-nos d'una vegada amb el nostre passat. Però això va tenir un punt i final, coincidint precisament amb l'expulsió decretada per Massimo Bussaca en mostrar la segona tarja groga a Moisés Hurtado. L'escuder d'Iván de la Peña havia d'abandonar la gespa de l'estadi nacional escocès, i Valverde es veia obligat a cedir la vara de comandament a uns sevillistes que van posar setge a la porteria de Gorka. Va ser només gràcies a l'encert del navarrès, i a que la resta dels seus companys van buidar-se físicament sobre la gespa, que van anar-se desbaratant les mil i una ocasions de les quals van gaudir els de Juande Ramos.

15.jpg

16.jpg

17.jpg

Així, la pròrroga va ser percebuda per a tots els que allà érem presents com un mal menor. Una sensació que només va durar el que Kanouté va trigar en aprofitar una bona centrada de Jesús Navas per batre la porteria blanc i blava. Les cares de l'afició espanyolista van ser de pessimisme, perquè en inferioritat numèrica semblava que seria un miracle el poder revertir aquell drama.

18.jpg

Per això, havia de ser un jugador tan fantàstic com inestable com Jônatas Domingos qui, en una genialitat que ningú dels que érem allà podiem preveure, va engaltar amb tota la fe del món un xixarro que va deixar capcots els seguidors sevillistes, i va provocar la locura entre les files espanyolistes.

19.jpg

20.jpg 

21.jpg

22.jpg

I és que el que es va viure al sector d'afeccionats espanyolistes no es pot explicar amb paraules; les llàgrimes es barrejaven amb les abraçades d'uns seguidors que van deixar anar tot just en aquell moment la tensió acumulada des de la mateixa xiulada inicial. Poques vegades en la centenària història espanyolista s'ha viscut una barreja de sentiments com la que va viure's durant aquells moments a Hampden Park. Realment, amb la perspectiva d'aquests 10 anys, més d'un tenim la sensació de que la final va acabar-se en aquell just moment. Durant els llençaments de penal, molts dels seguidors espanyolistes no van gosar ni tan sols a mirar les tandes, i així van estalviar-se el veure les errades de Luis García, Jonatas i Marc Torrejón, i van poder quedar-se amb la sensació de que el seu equip, aquell Espanyol, sortiria de l´estadi escocès com a guanyador d'aquella lluita desigual contra els rivals, i també contra una història entestada en ser cruel amb tots nosaltres.

15.jpg

23.jpg

24.jpg

25.jpg

26.jpg

27.jpg

28.jpg

29.jpg

30.jpg

32.jpg

33.jpg

34.jpg


PUBLICITAT